LA ROMANIZACIÓ DE CATALUNYA
Romanització i llengües prèvies
s. VII aC - s. V dC
Amb l'arribada dels romans, el 218 aC, es va iniciar la romanització de les terres catalanes. El poble va adoptar la llengua llatina, però el català també conserva l'empremta de les llengües que es parlaven abans de l'Imperi romà: el grec, l'ibèric i el cèltic.
La romanització a les terres de parla catalana es va iniciar l'any 218 aC, quan l'Imperi romà va desembarcar a Empúries. Va ser, doncs, una romanització primerenca respecte de les altres llengües romàniques, i més si es té en compte que un segle abans d'aquesta data els romans ja havien establert relacions comercials amb els territoris ibèrics. L'ocupació del territori va ser un procés lent i progressiu que no es va manifestar de manera homogènia a totes les zones. L'arribada dels romans va provocar canvis profunds a la societat, ja que es van adoptar les institucions romanes, la cultura i la llengua: el llatí.
El llatí constitueix la base fonamental de la llengua catalana [vegeu el tema 4]. No obstant això, hi ha una realitat lingüística anterior al procés de romanització que també ha influït en la constitució del català: és el substrat preromà. Les llengües que es parlaven abans de l'arribada de l'Imperi romà van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que, posteriorment, s'han transmès al català. De la mateixa manera, el llatí també va transferir al català característiques d'altres parlars que havia assimilat anteriorment: de l'osc i l'umbre, de les llengües cèltiques del nord d'Europa o també, entre altres, del grec.
Actualment l'estudi dels substrats del català i en general de la península Ibèrica és un tema complex i, fins i tot, força problemàtic. D'una banda, hi ha una gran manca d'informació a causa de la llunyania temporal d'aquest període: com que la documentació directa que s'ha conservat d'alguna de les llengües parlades a l'antiguitat és molt escassa, només es pot recórrer, si n'hi ha, a la documentació indirecta que ha arribat a través d'altres llengües, especialment en grec i en llatí. D'altra banda, també ha generat un estat de confusió alguna interpretació sobre el substrat preromà que s'ha formulat sense prou fonament científic. Un bon exemple és la teoria que assegurava que tota la Península era habitada de manera uniforme pel poble ibèric -que, a més, seria l'avantpassat de la llengua basca-, una teoria que fa molt temps que va ser rebatuda científicament pels especialistes, ja que hi ha constància, en l'àmbit de la península Ibèrica, que van existir diverses llengües preromanes i, així, els testimonis que s'han conservat assenyalen la presència d'un substrat d'origen indoeuropeu i d'un altre d'origen no indoeuropeu.
Pel que fa pròpiament al substrat indoeuropeu del català, cal esmentar les llengües d'origen precelta i celta, perquè a partir dels segles X-VIII aC i fins al V aC, es va produir un llarg període d'emigracions en què van arribar a la península Ibèrica diverses onades de pobles indoeuropeus (tradicionalment una primera onada indoeuropea va rebre el nom de 'sorotapte', tot i que actualment aquesta denominació ha caigut en desús perquè és confusionària i resulta imprecisa). Com que no és possible distingir amb certesa els diversos estrats indoeuropeus, avui generalment es parla d'aportació cèltica de manera genèrica, encara que es considera que alguns elements del lèxic comú correspondrien a l'aportació precèltica. Així, la major part dels mots de procedència indoeuropea sembla que tenen un caràcter cèltic, com 'bedoll', 'calma' o 'balma'. Finalment, hi ha altres mots d'origen celta (com ara 'cabana', 'coma' o 'carro') que no formen part pròpiament del substrat, perquè es van difondre per mitjà del llatí vulgar, i així són presents en moltes llengües romàniques.
D'altra banda, la cultura grega va tenir una profunda influència en les terres de parla catalana, gràcies a les colònies que hi va establir (per exemple, a Empúries) i sobretot als contactes comercials iniciats al segle VII aC. No obstant això, actualment les úniques restes lingüístiques del grec que ens han arribat de procedència preromana (cal recordar que no es consideren elements del substrat altres hel·lenismes que han arribat a través del llatí o els cultismes) són els topònims 'Rodes' i 'Empúries'.
Tanmateix, el substrat preromà del qual han arribat més mostres no és l'indoeuropeu, sinó l'ibèric. Per 'ibèric' s'entenen els parlars d'origen no indoeuropeu propis dels pobles que habitaven la Península, que configuren una cultura ibèrica nascuda de les aportacions de les comunitats anteriors. Gràcies als testimonis que s'han conservat, se sap que aquesta cultura va arribar a tenir un sistema d'escriptura, que s'ha pogut desxifrar però no interpretar, és a dir, que no se'n coneix el significat. L'onomàstica ha tingut una importància cabdal en l'estudi de la llengua ibèrica (així com de les altres llengües preromanes), atès que la toponímia i l'antroponímia són les dues fonts principals que mostren la presència dels pobles de cultura i llengües preromanes. En escriptura ibèrica ja apareixen, per exemple, topònims que encara avui perduren, com ara 'Iltirta' (en llatí 'Ilerda'), actualment Lleida, o bé 'Sati' (en llatí 'Saetabi'), actualment Xàtiva.
Encara respecte al substrat no indoeuropeu, caldria apuntar l'escassa influència del púnic i el fenici, dos parlars semítics, a les terres de parla catalana. L'únic lloc on tenen una incidència significativa és a Eivissa, on deixen empremtes culturals tan importants com l'encunyació de moneda. Del substrat lingüístic púnic, tan sols resten alguns topònims, com ara 'Eivissa', que prové d''Ibusim' i vol dir 'illa de Bes' (Bes era el nom d'un déu fenici).
En conclusió, pel que fa a les dades documentals conservades en les terres de parla catalana, totes les restes -a banda dels testimonis en la llengua dels pobles colonitzadors que posseïen un sistema d'escriptura, és a dir, els grecs a Empúries i els púnics a Eivissa- corresponen a una sola llengua, la ibèrica. No obstant això, sembla que aquesta no era l'única llengua existent en el moment de la romanització sinó que n'hi havia d'altres en l'àrea constitutiva del català. A més, a les comarques pirinenques hi ha una gran quantitat de topònims d'origen no indoeuropeu que reflectirien l'existència d'un estrat lingüístic que abraçaria tot el Pirineu i Aquitània. Una part d'aquest substrat hauria originat el basc (que s'acabava pròpiament a la Vall d'Aran), mentre que altres llengües, segurament relacionades, continuaven al Pallars, la Cerdanya, etc., una llengua o unes llengües de les quals no es té més informació que una toponímia diferent segons les àrees: per exemple, els topònims acabats en -arre al Pallars (Unarre, Escalarre, Isavarre, Noarre) o els monosil·làbics a la Cerdanya (Bor, Das, Er, Ger, Lles, Ur, Urtx)
El llatí constitueix la base fonamental de la llengua catalana [vegeu el tema 4]. No obstant això, hi ha una realitat lingüística anterior al procés de romanització que també ha influït en la constitució del català: és el substrat preromà. Les llengües que es parlaven abans de l'arribada de l'Imperi romà van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que, posteriorment, s'han transmès al català. De la mateixa manera, el llatí també va transferir al català característiques d'altres parlars que havia assimilat anteriorment: de l'osc i l'umbre, de les llengües cèltiques del nord d'Europa o també, entre altres, del grec.
Actualment l'estudi dels substrats del català i en general de la península Ibèrica és un tema complex i, fins i tot, força problemàtic. D'una banda, hi ha una gran manca d'informació a causa de la llunyania temporal d'aquest període: com que la documentació directa que s'ha conservat d'alguna de les llengües parlades a l'antiguitat és molt escassa, només es pot recórrer, si n'hi ha, a la documentació indirecta que ha arribat a través d'altres llengües, especialment en grec i en llatí. D'altra banda, també ha generat un estat de confusió alguna interpretació sobre el substrat preromà que s'ha formulat sense prou fonament científic. Un bon exemple és la teoria que assegurava que tota la Península era habitada de manera uniforme pel poble ibèric -que, a més, seria l'avantpassat de la llengua basca-, una teoria que fa molt temps que va ser rebatuda científicament pels especialistes, ja que hi ha constància, en l'àmbit de la península Ibèrica, que van existir diverses llengües preromanes i, així, els testimonis que s'han conservat assenyalen la presència d'un substrat d'origen indoeuropeu i d'un altre d'origen no indoeuropeu.
Pel que fa pròpiament al substrat indoeuropeu del català, cal esmentar les llengües d'origen precelta i celta, perquè a partir dels segles X-VIII aC i fins al V aC, es va produir un llarg període d'emigracions en què van arribar a la península Ibèrica diverses onades de pobles indoeuropeus (tradicionalment una primera onada indoeuropea va rebre el nom de 'sorotapte', tot i que actualment aquesta denominació ha caigut en desús perquè és confusionària i resulta imprecisa). Com que no és possible distingir amb certesa els diversos estrats indoeuropeus, avui generalment es parla d'aportació cèltica de manera genèrica, encara que es considera que alguns elements del lèxic comú correspondrien a l'aportació precèltica. Així, la major part dels mots de procedència indoeuropea sembla que tenen un caràcter cèltic, com 'bedoll', 'calma' o 'balma'. Finalment, hi ha altres mots d'origen celta (com ara 'cabana', 'coma' o 'carro') que no formen part pròpiament del substrat, perquè es van difondre per mitjà del llatí vulgar, i així són presents en moltes llengües romàniques.
D'altra banda, la cultura grega va tenir una profunda influència en les terres de parla catalana, gràcies a les colònies que hi va establir (per exemple, a Empúries) i sobretot als contactes comercials iniciats al segle VII aC. No obstant això, actualment les úniques restes lingüístiques del grec que ens han arribat de procedència preromana (cal recordar que no es consideren elements del substrat altres hel·lenismes que han arribat a través del llatí o els cultismes) són els topònims 'Rodes' i 'Empúries'.
Tanmateix, el substrat preromà del qual han arribat més mostres no és l'indoeuropeu, sinó l'ibèric. Per 'ibèric' s'entenen els parlars d'origen no indoeuropeu propis dels pobles que habitaven la Península, que configuren una cultura ibèrica nascuda de les aportacions de les comunitats anteriors. Gràcies als testimonis que s'han conservat, se sap que aquesta cultura va arribar a tenir un sistema d'escriptura, que s'ha pogut desxifrar però no interpretar, és a dir, que no se'n coneix el significat. L'onomàstica ha tingut una importància cabdal en l'estudi de la llengua ibèrica (així com de les altres llengües preromanes), atès que la toponímia i l'antroponímia són les dues fonts principals que mostren la presència dels pobles de cultura i llengües preromanes. En escriptura ibèrica ja apareixen, per exemple, topònims que encara avui perduren, com ara 'Iltirta' (en llatí 'Ilerda'), actualment Lleida, o bé 'Sati' (en llatí 'Saetabi'), actualment Xàtiva.
Encara respecte al substrat no indoeuropeu, caldria apuntar l'escassa influència del púnic i el fenici, dos parlars semítics, a les terres de parla catalana. L'únic lloc on tenen una incidència significativa és a Eivissa, on deixen empremtes culturals tan importants com l'encunyació de moneda. Del substrat lingüístic púnic, tan sols resten alguns topònims, com ara 'Eivissa', que prové d''Ibusim' i vol dir 'illa de Bes' (Bes era el nom d'un déu fenici).
En conclusió, pel que fa a les dades documentals conservades en les terres de parla catalana, totes les restes -a banda dels testimonis en la llengua dels pobles colonitzadors que posseïen un sistema d'escriptura, és a dir, els grecs a Empúries i els púnics a Eivissa- corresponen a una sola llengua, la ibèrica. No obstant això, sembla que aquesta no era l'única llengua existent en el moment de la romanització sinó que n'hi havia d'altres en l'àrea constitutiva del català. A més, a les comarques pirinenques hi ha una gran quantitat de topònims d'origen no indoeuropeu que reflectirien l'existència d'un estrat lingüístic que abraçaria tot el Pirineu i Aquitània. Una part d'aquest substrat hauria originat el basc (que s'acabava pròpiament a la Vall d'Aran), mentre que altres llengües, segurament relacionades, continuaven al Pallars, la Cerdanya, etc., una llengua o unes llengües de les quals no es té més informació que una toponímia diferent segons les àrees: per exemple, els topònims acabats en -arre al Pallars (Unarre, Escalarre, Isavarre, Noarre) o els monosil·làbics a la Cerdanya (Bor, Das, Er, Ger, Lles, Ur, Urtx)
Aqui us deixo un enllaç d'un video:https://www.youtube.com/watch?v=cqSK3bzvsZM
https://www.youtube.com/watch?v=3r5Mbxb8Mt8
https://www.youtube.com/watch?v=3r5Mbxb8Mt8
LA ROMANITZAIÓ D'HISPÀNIA
La Romanització va ser el proces d'aculturació, es a dir, l'acceptació de la cultura, costums, lleis, llengua, religió, moneda... a la que van ser sotmesos els pobles que els romans prenien.
Alguns dels fets de la romanització són:
-L'adopció del llatí. Els ibers i demés poblats que hi havien a la província van haver d'aprendre aquest idioma. Van ser els poblats els que van aprendre el llatí i no a la inversa perquè eren els romans els colonitzadors, els que controlaven l'exercit, a més de la importància del llatí per ser la llengua de la península Itàlica, amb la que tenien un comerç constant.
Així, poc a poc, els poblats van començar a utilitzar el llatí. Primer de forma oral i després escrita, segons s'anaven formant noves escoles romanes a la península.
A dalt, iber. A baix, llatí.
-Van acceptar el Dret Romà, es a dir, la forma de justícia (dret penal, públic, administratiu) i normes jurídiques que s'impartia a Roma, ara també s'havia instal·lat a la península.
-Noves religions que van venir juntament amb els soldats. No va ser només la religió romana politeista, sinó que van arribar tot de religions noves (com es normal durant els temps d'emigracions) com el cristianisme o cultes a diversos deus.
Mitra, Deu de Persa i India venerat en societats secretes de Roma
Pont del Diable
-Noves construccions, com grans termes, teatres i amfiteatres per l'oci. També van construir grans muralles i vies.Les vies van ser construides per poder facilitar el transport de mercaderies o fer mes comodes els viatges constant dels militars que es feien cap a la capital o qualsevol altre lloc.
Van destacar la Via de Lata o Plata (que unia Astorga, Mèrida i Sevilla), la Exterior i la Augusta. Aquesta ultima va ser la mes gran de tot l'Imperi Romà a Espanya amb 1500 metres de recorregut i diferents branques (dels Pirineus a Cadiz, tot seguint la costa).
A més van construir grans ponts i aqüeductes. Justament aqui a prop tenim un aqüeducte: el Pont del Diable o Aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona.
Els aqüeductes servien per dirigir algun tram del riu cap a les zones desitjades i aixi tenir aigua directa. Aquest aqüeducte portava aigua del riu Francolí a la ciutat de Tàrraco.
-L'exèrcit, que en un principi els pobladors no en tenien (un dels fets que va facilitar la conquesta romana). Molts es van unir a les legions romanes, i així es feies veure davant de les persones influents. Si eres un bon soldat destacat tenies més oportunitats que t'acceptessin com un més i no com un indígena d'Hispània, a més d'aconseguir la nacionalització.
-Noves organitzacions a la ciutat. Justament aquí es on es veia totes les noves costums adquirides dels romans. Es van originar quan els romans, per por a rebel·lions o defensa amb força organitzat des de les altes muntanyes on presidien els poblats ibèrics, els van fer baixar i assentar-se a les planes. Es així com el poblat de Burriac va fundar Iluro, es a dir, Mataró.
Vil·la Romana De Can Llauder, Mataró
-Acceptació del model econòmic romà. Els pobladors poc a poc van acceptar tot sistema romà, inclús l'econòmic. Van canviar la seva moneda per la romana. Empúries va ser la primera ciutat a la que se li va permetre encunyar moneda. També van agafar les seves tecnologies aplicades al camp o a les feines de casa, juntament amb les matèries primes utilitzades normalment al món romà.
molt interesant i didàctic
ResponderEliminar